Damunt la taula del menjador un sobre obert amb el segell del Jutjat de Primera Instància número 1 conté una demanda de divorci. És una petició freda, distant, lacònica. La Laura, des de la cuina, mira el sobre que aquest matí ha portat el carter, i que ella ha obert amb mans tremoloses. Una carta del jutjat? La temuda i alhora inesperada demanda arribava després de dotze anys des de la separació. Per què no l’havia trucat per parlar-ne? Tants anys junts i tant que s’havien estimat i ara només rebia una simple citació judicial. Feia mal i molt.
El dol que duia permanentment s’enfonsa, avui, una mica més endins del pit. Fins quant aquesta tristesa?
Mentre observa el sobre, les cortines de xarxa de pescador que un dia ell va penjar es belluguen amb el vent suau que entra per la finestra oberta de la cuina. El moviment sinuós de la malla empeny a la Laura cap a una escena del passat.
Mentre observa el sobre, les cortines de xarxa de pescador que un dia ell va penjar es belluguen amb el vent suau que entra per la finestra oberta de la cuina. El moviment sinuós de la malla empeny a la Laura cap a una escena del passat.
- Em vull casar amb tu - li va dir ell mirant-la amb aquells ulls plens de desig.
- Jo també - i un somriure molt ample es va dibuixar en el rostre de la Laura.
Es casarien a l’Ajuntament de Sant Climent, un poblet entre muntanyes i camps de cirerers.
Aquell matí del mes de desembre les iaies, la tieta, la nena i els nuvis, tots dins el cotxe, enfilaven la carretera boscosa del poble del costat per segellar un compromís. Ell, però, abans d’arribar al consistori havia volgut aturar el cotxe davant d’una floristeria per comprar un ramet de flors per la núvia. Un ramet d’anemones blanques. Els padrins i el seu germà gran ja els esperaven davant la porta de l’Ajuntament.
Va ser un casament senzill i molt íntim. Només nou persones configuraven la comitiva de l’acte matrimonial. I enmig d’aquell minúscul grupet familiar una nena de quatre anys mirava embadalida com els seus pares s’intercanviaven els anells aquell hivern de 1989. Ell va confeccionar un entramat de filferro, on va enganxar els primers cabells del naixement de la filla, que va introduir en el dit de la núvia. Mentre el seu propi anell era un branquilló de vinya cargolat que ella li posà, també, amorosament en el dit. El jutge, complint amb el ritual nupcial, deixava anar el discurs de la perpetuïtat mentre somreia davant un intercanvi tan atípic. I els vestits? La Laura portava un jersei de color verd fosc amb un estampat de fulles de parra, que intentava fer joc amb unes malles del mateix color i amb un traçat de ratlles negres. Ell duia un jersei de llana que s’havia comprat a Formentera i uns pantalons de pana amples i una mica curts que no lligaven gaire amb la caçadora una mica gastada de tons violeta. La indumentària estrafolària del nuvis i la jaqueta esportiva color vermell foc del padrí contrastaven amb el vestit de mudà que les iaies s’havien posat, aquell set de desembre de 1989, per assistir al casament del seu fill i nét.
La nena, amb un vestidet de princesa, portava les flors de la mare.
- T’estimo
- Jo també
I tots van somriure davant la promesa d’un futur durador mentre la nena, enjogassada, s’entretenia en desfer el ram. Després de la cerimònia la diminuta comitiva nupcial entrà al bar del poble per fer un vermut. Dies més tard un soparet a casa amb les iaies, la tieta i els amics va completar l’àpat de noces. Així de senzill, d’emotiu, i d’atípic va ser el seu casament.
Ara, molts anys després, un sobre obert damunt la taula del menjador anuncia el trencament definitiu d’aquell l’encanteri.
Aquell matí del mes de desembre les iaies, la tieta, la nena i els nuvis, tots dins el cotxe, enfilaven la carretera boscosa del poble del costat per segellar un compromís. Ell, però, abans d’arribar al consistori havia volgut aturar el cotxe davant d’una floristeria per comprar un ramet de flors per la núvia. Un ramet d’anemones blanques. Els padrins i el seu germà gran ja els esperaven davant la porta de l’Ajuntament.
Va ser un casament senzill i molt íntim. Només nou persones configuraven la comitiva de l’acte matrimonial. I enmig d’aquell minúscul grupet familiar una nena de quatre anys mirava embadalida com els seus pares s’intercanviaven els anells aquell hivern de 1989. Ell va confeccionar un entramat de filferro, on va enganxar els primers cabells del naixement de la filla, que va introduir en el dit de la núvia. Mentre el seu propi anell era un branquilló de vinya cargolat que ella li posà, també, amorosament en el dit. El jutge, complint amb el ritual nupcial, deixava anar el discurs de la perpetuïtat mentre somreia davant un intercanvi tan atípic. I els vestits? La Laura portava un jersei de color verd fosc amb un estampat de fulles de parra, que intentava fer joc amb unes malles del mateix color i amb un traçat de ratlles negres. Ell duia un jersei de llana que s’havia comprat a Formentera i uns pantalons de pana amples i una mica curts que no lligaven gaire amb la caçadora una mica gastada de tons violeta. La indumentària estrafolària del nuvis i la jaqueta esportiva color vermell foc del padrí contrastaven amb el vestit de mudà que les iaies s’havien posat, aquell set de desembre de 1989, per assistir al casament del seu fill i nét.
La nena, amb un vestidet de princesa, portava les flors de la mare.
- T’estimo
- Jo també
I tots van somriure davant la promesa d’un futur durador mentre la nena, enjogassada, s’entretenia en desfer el ram. Després de la cerimònia la diminuta comitiva nupcial entrà al bar del poble per fer un vermut. Dies més tard un soparet a casa amb les iaies, la tieta i els amics va completar l’àpat de noces. Així de senzill, d’emotiu, i d’atípic va ser el seu casament.
Ara, molts anys després, un sobre obert damunt la taula del menjador anuncia el trencament definitiu d’aquell l’encanteri.
