Un ram de ginesta, un ramet d'anemones

La Laura va entrar amb pas lent però ferm. El cruixir del còdols sota les sabates, mentre avançava pel passeig central, contrastava amb el ritme d’uns batecs alentits per la melangia d’uns temps massa allunyats. Sota els xiprers, esvelts i silenciosos que vorejaven el camí del lloc sagrat, l’acompanyaven també altres sons adormits per la incomprensible perpetuïtat del somni etern. Només el so d’uns càntics diminuts que s’enlairaven sense parar, tot desplegant unes plomes lleugeres com el vent, trencava la fusió de tanta impertorbabilitat. Els passos la portaven, com de costum, cap al camí de l’esquerra del passeig, on elles l’esperaven dins d’una quietud atemporal que ofegava tots els sentits.

La Laura va mirar els gerros que contenien les flors. Un d’ells era buit. Potser va ser el vent dels darrers dies que se les endugué. Potser s’havien assecat massa, i algú les va enretirar. L’altre gerro, però, encara contenia un ramet de flors artificials. Era un ramet d’anemones de colors suaus, que traspuaven la cromàtica d’una primavera llunyana en aquells dies d’hivern. Les anemones eren una singularitat dins d’aquell entorn, perquè les altres flors, que omplien desenes de gerros, tenien les característiques pròpies del costum generalitzat, és a dir, roses, lliris o crisantems. La Laura va somriure tímidament, i recordà que el bon gust per les coses li havia ensenyat ell. Aquella tarda, caminant pels carrers de la ciutat, ell es va aturar davant d’un quiosc de flors, i va comprar un ramet petit, molt petit d’anemones fresques que li oferí amorosament.

-T’agraden?

-Molt

Però l’escena s’esvaí tan ràpidament com li havia vingut a la memòria.

I mentre contemplava el ramet d’anemones artificials que havia sobreviscut al possible vendaval d’aquells darrers dies, un altre escenari, aquest més llunyà, es dibuixà davant seu.

-Has vist quin ram més maco?- va dir l’Àuria senyalant un gran pom de ginesta fresca i groga que havia col·locat dins d’un gerro sobre la taula del menjador.

La nena va mirar les flors groguenques i diminutes acabades de collir, i aixecà les espatlles en un gest innocent de certa indiferència. Pel mes de maig l’Àuria sempre anava a la muntanya a buscar un ram de ginesta que omplís la casa de colors i de bona olor. Era un ritual que anunciava l’arribada del bon temps, i que trencava aquells interminables hiverns, on la mare es recloïa a la seva habitació enduta per la tristesa. Els primers freds no només embolcallaven la devastada casa, sinó que allunyaven la mare del tebi somriure de la primavera. Havia perdut en Miquel l’hivern de 1935, i més tard una pulmonia s’havia endut en Josep. La nena va morir en el part i ja no li van posar cap nom. Anys més tard quan va néixer la Laura, la mare s’hi abocà amb aquell amor malaltís que tant l’ofegava.

Ara, davant el ramet d’anemones artificials, la Laura evocava aquells temps càlids de la infantesa que, lluny del desesper de l’Àuria, ella no sabia comprendre. Per això, la indiferència d’una nena arreüllada en el misteri i la por, es transformava ara, en unes gotes diminutes que li començaven a lliscar damunt d’una pell resseca per l’enyorança. Mentrestant el sol ja tènue de la tarda es repenjava damunt el gerro d’unes anemones descolorides.

-Perquè t’agraden tant les anemones?- li va preguntar ella.

-Són les flors de la tendresa -li va contestar ell posant el ramet, que aquell mati li havia comprat en un quiosc de la ciutat, en un gerro de fang sobre la taula del menjador.

I mentre la Laura observava com el seu home jugava amb la composició del ram, una olor llunyana tenyida d’un groc intens li vingué a la memòria com un llampec. Allí damunt la taula li semblà veure un gran pom de ginesta fresca.

S’assegué al petit replà, enmig de dos minúsculs habitacles que també contenien flors. Davant seu, el ramet d’anemones artificials que reposava dins d’un gerro en el número cinc, de l’agrupació nou, la desafiava. Un ram de ginesta. Compraré un ram de ginesta. Hauré d’esperar, però, el mes de maig perquè vull flors fresques per la mare.

S’aixecà i mogué els llavis imperceptiblement.

-Adéu.

I la Laura s’allunyà amb pas lent però ferm entre els xiprers silenciosos, que vorejaven el camí del lloc sagrat, mentre el cruixir dels còdols sota les sabates semblava acompanyar altres sons adormits.


Publicat a Núvol.com      24-09-2012