Resseguia amb els dits les clivelles de la soca vella de l’olivera. “Tens els dits de pianista”. Li havia dit la mare. Però aquelles manetes tendres i de pell finíssima, com les escultures modelades amb pedra tosca i banyades amb àcid, s’havien arrugat, irremissiblement, amb el galop desbocat del temps.
Ara aquells ditets llargs i prims, que la mare els emmirallava amb els sons del clavicordi, semblàvem formar part de les rugositats del tronc centenari.
Una suor freda li embolcallà l’ànima. L’evidència d’un temps que cavalcava com la celeritat dels llamps la trastocava. Apartà la mà de la soca com si la picada d’un escorçó maligne hagués estat el culpable de la bellesa fugissera. I mentre la soca, impertorbable, mostrava centenars de clivelles fondes i esgarrades, la mà de l’Agnès traspuava una pal·lidesa que esparverava.
S’assegué al marge de pedres que separaven els bancals.
Les floretes blanques i minúscules, que omplien les vores del sembrat, la segrestaren momentàniament del malson de la vellesa. Blanques i enlluernadores, enmig d’aquells camps d’oliveres, les sempreenflors oferien el més antic dels captiveris.
La dona s’apropà a l’escampall de papallones albines que, arrelades a les varietats de sòls i roquissers, la convidaven, amb aquella blancúria espaterrant, al joc de la tendresa. Llavors, l’Agnès senti dintre seu que el temps, que cavalcava com la celeritat dels llamps, es detenia galant a la vora dels camins, sembrats i pedregars per festejar, alhora, la blancor d’unes mans envellides i d’uns capets guarnits de flors.
Publicat al llibre d'artista d'Albert Llobet. 2012
Publicat al llibre d'artista d'Albert Llobet. 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada